Diguem les coses pel seu nom: adéu, 'riders'; hola, treballadors i treballadores

Foto: OIT, https://www.ituc-csi.org/global-win-for-workers-ilo-agrees-ES

Les plataformes digitals no van néixer en un garatge amb quatre estudiants, sinó en despatxos de fons d'inversió. No són economies col·laboratives ni històries de superació i innovació. Després d'una dècada de lluites, sentències i canvis legislatius, arriba l'hora de posar fi a la ficció i reconèixer els repartidors i repartidores com el que sempre han estat: treballadors i treballadores.

Hi ha paraules que poden semblar inofensives però que acaben marcant la manera com entenem la realitat. Quan, a principis de la dècada passada, es parlava de "col·laboradors" o de "feines ocasionals" per descriure les persones que treballaven a les plataformes digitals, el missatge era clar: no sou treballadors, sou una altra cosa. Una ficció jurídica i cultural destinada a esborrar drets, a naturalitzar la precarietat i a obrir un mercat sense regles.

El relat inicial de les empreses de plataforma va ser hàbil: innovació, flexibilitat, oportunitats… Es venia la imatge de la "startup" nascuda en un garatge amb quatre joves visionaris, però la realitat era molt menys romàntica: fons d'inversió, despatxos d'advocats i estratègies per esquivar la legislació laboral. Sota l'etiqueta amable de "col·laboració" s'hi amagava, en realitat, la fórmula més antiga del capitalisme: explotació sense límits. Els sindicats tradicionals, certament, no vam predir el que això significaria per a la societat. Tampoc cap govern va legislar per protegir aquesta incipient estructura de relació laboral. Massa ocupats en altres fronts, vam infravalorar la magnitud d'aquest nou model. I mentre nosaltres dubtàvem, els treballadors i treballadores de plataformes van començar a organitzar-se pel seu compte, perquè la seva vida depenia de plantar cara.

El 2019 els sindicats de classe van començar a entrar-hi amb més decisió, amb CCOO al capdavant. Les primeres victòries van arribar: la primera vaga de Glovo el 2021, les primeres sentències favorables, les primeres laboralitzacions en supermercats, les primeres eleccions sindicals en aquest sector. I el resultat d'aquell treball constant es pot mesurar avui amb dades. Allà on s'han pogut convocar eleccions sindicals entre repartidors i repartidores, CCOO les ha guanyat totes, sense excepció, i s'ha consolidat com la primera força del sector. No és un mèrit retòric. És la prova que quan els treballadors de plataforma tenen veu i eines, trien organitzar-se i trien fer-ho amb un sindicat de classe. Però no era suficient. L'autoorganització dels treballadors va ser imprescindible en aquella primera etapa, perquè van ser ells i elles qui van trencar el silenci, qui es van atrevir a desafiar el relat de les plataformes i a mostrar la precarietat real que s'hi amagava. Sense aquesta força inicial, sense aquella valentia, res del que vindria després hauria estat possible.

Tanmateix, l'autoorganització sola tenia límits molt clars: mentre no fossin reconeguts com a treballadors de ple dret, sempre toparien amb un mur. No podien presentar-se a les eleccions sindicals, no podien escollir delegats, no podien negociar ni defensar-se amb les mateixes eines que qualsevol altra persona assalariada. El marc jurídic els condemnava a la invisibilitat institucional, i això significava que, tot i tenir veu al carrer, no tenien veu a les taules on es decideixen els drets. Per això era tan urgent canviar les normes: perquè sense aquest reconeixement legal, l'explotació quedava normalitzada i els avenços eren fràgils i reversibles.

Al darrere d'aquesta invisibilitat jurídica hi havia també una invisibilitat social. Dos de cada tres treballadors i treballadores de plataforma provenen de la migració, i això no és un detall menor. El sistema els va situar en una categoria semblant a la dels "treballadors convidats": persones que arriben per ocupar feines poc qualificades, en condicions dures i amb drets molt limitats, amb la idea implícita que són temporals i prescindibles. Aquesta mirada redueix les persones a mà d'obra fungible, com si no formessin part del teixit social i col·lectiu del país d'acollida. Les seves vides, els seus projectes i els seus valors quedaven invisibilitzats, com si la seva única funció fos treballar i després desaparèixer.

El problema és que aquest mecanisme no només erosiona la cohesió social, sinó que també legitima la precarietat. Si acceptem que hi ha treballadors "provisionals" als quals se'ls poden retallar drets bàsics, acabem acceptant una democràcia laboral a dues velocitats. Els sindicats no ens hem quedat al marge d'aquesta realitat: hem reconegut que sense els migrants, sense la seva força i la seva organització, no hi hauria hagut la primera onada de resistència ni les primeres victòries. Per això la nostra lluita ha estat, i ha de continuar sent, també contra la invisibilització social i institucional d'aquests col·lectius, assegurant que siguin reconeguts com a treballadors de ple dret, amb la mateixa dignitat i capacitat de defensa col·lectiva que qualsevol altre.

Aquí rau la clau de la nostra intervenció sindical i política: no es tractava només de donar suport a unes lluites puntuals, sinó de garantir que aquells treballadors poguessin, a partir d'aleshores, defensar-se ells mateixos com a subjecte col·lectiu. Només reconeixent-los com a treballadors per compte d'altri podien començar a tenir drets laborals reals i estables. I això incloïa, evidentment, la possibilitat d'organitzar-se en sindicats, d'escollir representants i de decidir les seves pròpies prioritats. En definitiva, passar de la resistència inicial a una democràcia sindical efectiva en el sector.

La sentència del Tribunal Suprem, la Llei Rider, la batalla pels algoritmes… cada pas ha estat fruit de lluites fins i tot sense una afiliació consolidada en el sector però amb l'objectiu nítid que aquests treballadors i treballadores poguessin obtenir reconeixement legal, tenir veu pròpia i decidir les seves prioritats. Aquesta experiència deixa una lliçó sindical i democràtica valuosa, ja que hi ha moments en què legislar vol dir pensar no només en qui ja té drets garantits, sinó també en aquells que encara no els poden exercir plenament.

Ara, per fi, tenim sobre la taula la Directiva (UE) 2024/2831 del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d'octubre de 2024, relativa a la millora de les condicions laborals en el treball en plataformes, i que ha de posar fi a la ficció de l'"autonomia" forçada l'any 2026. Després de més d'una dècada de debats i sentències, ja no hi ha volta de full: són treballadors i treballadores per compte d'altri. I això ha de ser reconegut en tota Europa, sense ambigüitats.

I el juny de 2026 hem fet un pas més, ara a escala mundial. L'Organització Internacional del Treball ha aprovat el primer conveni internacional que garanteix treball digne a les persones que treballen en plataformes arreu del planeta. Equipara els seus drets amb la resta de la classe treballadora en matèries com el salari mínim i la seguretat social, reconeix la llibertat sindical i la negociació col·lectiva, posa límits al poder dels algoritmes i prohibeix l'acomiadament o la desactivació de compte per motius arbitraris. El que vam començar al carrer de Barcelona i als jutjats de tot l'Estat ara és un estàndard internacional. Espanya hi ha estat a l'avantguarda des de la Llei Rider de 2021, i el moviment sindical, amb CCOO, ha estat decisiu per vèncer les fortes reticències empresarials i blindar drets que fa només 5 anys semblaven impossibles. No és només una qüestió formal de contractes o etiquetes legals. Ser treballador vol dir formar part d'una història col·lectiva de més d'un segle de lluites. Vol dir tenir accés a drets que no són un regal, sinó el resultat de vagues, mobilitzacions i sacrificis que han anat bastint el que avui anomenem Estat social: la jornada de vuit hores, el descans setmanal, les vacances pagades, la protecció davant l'acomiadament, la seguretat social… Cada dret que avui sembla obvi va ser arrencat al capital amb esforç i constància.

Per tant, quan diem que els treballadors de plataforma han de ser reconeguts com a tals, diem que han de poder entrar en aquesta cadena històrica de conquesta i de defensa. Que han de tenir dret a organitzar-se, a tenir representants escollits democràticament, a negociar condicions col·lectives, a gaudir d'una protecció real davant l'arbitrarietat empresarial. Sense aquest reconeixement, es condemna milions de persones a començar sempre des de zero, com si haguessin d'inventar de nou la roda de la defensa col·lectiva. Aquí hi ha també una qüestió fonamental que no podem perdre de vista. Si parlem de "treballadors de plataforma" com si fossin una categoria especial, acabem reforçant l'excepcionalitat que les empreses volen imposar. Les plataformes no han d'esdevenir un univers jurídic propi ni un món laboral separat. Són simplement un àmbit més de les relacions laborals i, com a tal, han de sotmetre's a les mateixes regles, drets i deures que qualsevol altre sector. Acceptar un tracte diferenciat seria obrir la porta a drets a la baixa, regles a mida i precarietat estructural. El llenguatge, en aquest cas, també és una trinxera i anomenar treballadors i treballadores allò que són és defensar la seva plena integració en el marc col·lectiu de la classe treballadora.

Per això, aquesta Directiva europea i aquest conveni de la OIT són tan importants. No es tracta només de resoldre una discussió tècnica sobre falsos autònoms, sinó de garantir que aquests treballadors puguin formar part del mateix espai de drets que la resta de la classe treballadora. Que el segle XXI no repeteixi les formes més dures de precarietat del XIX, disfressades ara amb aplicacions mòbils i algoritmes opacs. És un pas que ha d'universalitzar el que ja hem conquerit en molts països: el reconeixement que sense col·lectius de treballadors organitzats i amb drets plens, la democràcia mateixa es debilita.

Però el conflicte no acaba aquí. Les plataformes no són startups innocents; són grans empreses capitalistes transnacionals, alimentades per fons d'inversió que juguen a la ruleta de les lleis. Glovo pot acumular multes milionàries i ajornar-les durant anys perquè sap que té recursos per aguantar, i que hi ha capitals disposats a posar diners a fons perdut a l'espera que un canvi normatiu els salvi. Cap altra empresa podria fer això. El sistema està trencat i és radicalment injust.

És injust perquè les normes no operen igual per a tothom: una petita empresa local que incompleixi la llei no té marge per ajornar sancions, per recórrer eternament ni per comprar temps als jutjats. O paga o tanca. En canvi, una multinacional amb fons especulatius al darrere pot tractar la il·legalitat com una partida pressupostària més, un cost d'operació assumible fins que la llei acabi doblegant-se als seus interessos. Aquesta és la perversió més gran del sistema: la idea que el compliment normatiu no és una obligació comuna, sinó un escenari de joc on qui té més diners pot resistir fins a esgotar l'adversari.

És injust també perquè condemna els treballadors a viure en una inseguretat permanent. Mentre les empreses estiren els processos judicials durant anys, milers de persones continuen treballant sense drets bàsics, sense contractes dignes, sense cotitzar el que els correspon. Cada dia que passa, aquestes persones perden diners, salut i oportunitats, mentre els inversors només perden una mica de temps i capital sobrant. La balança està completament desequilibrada, i sempre cau sobre el mateix costat: el de la classe treballadora.

I és injust, finalment, perquè erosiona la democràcia. Si la llei només és efectiva per als febles i negociable per als poderosos, la confiança social es trenca. Quin missatge enviem quan una empresa pot incomplir reiteradament la normativa laboral i seguir operant amb total normalitat? Que el poder econòmic està per sobre de les institucions. Que l'Estat és fort amb els dèbils i dèbil amb els forts. Aquesta és la llavor de la desafecció, del cinisme i del descrèdit de la política.

El que ens mostren aquests anys de lluita és que cada vegada que validem l'excepcionalitat, el capital aprofita l'escletxa per fer retrocedir drets. Per això no hem de parlar d'una categoria nova, sinó de treballadors i treballadores, sense adjectius, i hem de garantir que el futur que regulem avui serveixi perquè d'aquí a cinquanta anys disposem d'un mercat laboral estable i just, amb regles clares per a tothom i amb societats cohesionades capaces de resistir les pressions del capital global. Aquest futur té un nom i el sabem dir: treball digne. Per tant, ja no és una aspiració abstracta, sinó que és l'estàndard que avui marquen la Directiva europea i el conveni de la OIT, i és la mesura amb què hem de jutjar cada nova tecnologia i cada nou model de negoci que aparegui. Si no garanteix treball digne, no és progrés, és precarietat amb una altra cara. Quan la llei es queda enrere, el capitalisme troba la manera d'explotar-la, i quan els sindicats no ens avancem, la factura la paguen sempre els treballadors.

Com bé assenyalen el nobel Daron Acemoğlu i Simon Johnson, al seu darrer llibre, "Poder y Progreso", si avui una gran part de la població mundial viu millor que els nostres avantpassats és perquè la ciutadania i la classe treballadora de les primeres societats industrials es van organitzar, van qüestionar les decisions de l'elit sobre la tecnologia i les condicions laborals, i van forçar la creació de nous mecanismes per repartir de manera més igualitària els beneficis de la innovació. Per això no ens podem conformar amb victòries parcials ni esperar que la realitat s'imposi per inèrcia; cal legislar pensant en la durada, en l'estabilitat i en la justícia social i, sobre tot, dir les coses pel seu nom.